3

 

Vas néixer enfadat amb el món i ho delataven les marques que et van deixar les arrugues que se’t fan al nas quan em vols deixar clar que la teva vida és un infern. Segur que, calentó com estaves a la panxa, vivies com un rei però els gens no perdonen, de manera que, entre el grunyonisme del teu pare i el mafaldisme de la teva mare, havies de sortir tocant la pera des del minut ú. I mira, encara que no m’ho cregui, encara que, durant  els primers tres mesos vaig pensar que no sobreviuria, ja han passat tres anys. Tres anys des que vaig veure per primera vegada els llavis més petoners del món.  Tres anys des que vas passar la teva primera nit al món adormit sobre el meu pit mentre jo era incapaç de dormir, superada com estava per l’enormitat del que m’acabava de passar. No podia ni volia dormir, només podia mirar-te tota l’estona, reseguir-te el nasset petit, tocar-te els dits tan perfectes. Avui fa tres anys que va acabar l’etapa més dolça de la meva vida, mai he tornat a estar tan guapa com quan tenia la meva panxa grossa i preciosa ni mai he tornat a sentir-me tan segura com quan sabia que, amb tu dins meu, no podia passar-me res de dolent.

A mi no m’agraden els nens, no m’agradaven quan no en tenia i no m’agraden ara que en tinc. Però tu no m’agrades perquè siguis un nen, m’agrades perquè ets el meu fill, ara que ets un nen i quan siguis un adolescent insuportable i quan siguis un home de 57 anys. M’agrades perquè ets tu i, si hagués pogut escollir, si m’haguessin deixat triar el nen que volia, ni en un milió d’anys hagués escollit un nen que fos tan perfecte com tu. Quina sort que no vaig poder triar i et vas escollir tu mateix, ratolí.

El que més m’agrada és mirar-te quan estàs dormint, o jugant distret, o mirant la tele, o quan estàs acabat de llevar amb pèls de boig i les petjades de la son encara visibles a la cara i pensar que ets una persona completa, que no ets meu, que jo només t’acompanyo, que ara em necessites molt però un dia no em necessitaràs tant i, fins i tot, un dia no em necessitaràs gens. I això no m’entristeix, al contrari, em fa immensament feliç. Em costa una mica d’explicar-ho però sentir-te així, tu, independent, una persona al marge de mi, amb les teves manies i els teus mals humors i la teva personalitat i els teus petons i les teves alegries, tot teu i només teu mentre jo tinc la la grandíssima sort de poder-ho veure és la millor sensació que m’ha proporcionat la maternitat. Jo no t’ensenyo res, n’aprenem junts. Perquè és cert que ets petit i hi ha moltes coses que encara no saps. Però jo sóc gran i hi ha moltes, moltíssimes coses que no sabia fins que vas arribar tu: el significat real del concepte amor absolut, infinit, incondicional; la paciència que mai hagués imaginat que tenia; el cansament extrem; la certesa que, malgrat totes les fantasies d’emigrar en solitud a una illa deserta, no canviaria ni un minut de la meva vida al teu costat. I que encara que sembli que no pot ser, que cada dia es pot estimar encara una mica més. Estic convençuda que a mi també em queden encara moltíssimes coses per aprendre però mentre estiguem junts, mentre m’acompanyis tu també,  segur que tot serà més fácil.

De vegades  et pregunto si és que em dec haver portat molt bé a la vida perquè m’hagi tocat un nen tan bonic i tan dolç. Em mires fixament com si estiguessis meditant el significat profund de la pregunta i em dius, sí mama, t’estimo. El més probable és que estiguis pensant que ta mare s’ha trastocat però ets un tio educat i suposo que et deu saber greu ferir-me els sentiments. Ara fa uns dies que em dius que tu em cuides perquè si no ploro. I és veritat que em cuides, més del que creus. Perquè ser la teva mare m’ha convertit en una persona infinitament millor, més tranquil.la, més autosuficient, més segura.

Jo no espero res de tu, nino. No vull que siguis el més llest, ni el més guapo, ni el més ric, ni el més important. Vull que facis les coses que et fan feliç, vull saber donar-te les eines perquè puguis triar allò que vols lliurement, sense esperar l’aprovació de ningú, sense que hagis de complaure ningú, ni a mi, ni el teu pare, ni  la teva parella si un dia en tens, ni els teus professors, ni els teus amics . Vull que siguis independent, crític, fort, que tinguis una vida que et satisfaci, sigui quina sigui, l’entengui jo més o menys. Vull que les coses que facis, que les decisions que prenguis, siguin fruit de la teva voluntat i no de la imposició de ningú.  Perquè si tu ets feliç els que t’envolten i t’estimen també en seran, de feliços. Si tens una vida plena, la que tu has triat per tu,  jo sabré que ho he fet bé i aquesta serà la millor recompensa.

Jo no sé si sóc la millor mare però tu ets, sense cap mena de dubte,  el millor fill que he pogut tenir. Per molts anys, ratolí, això no ha fet més que començar.  Moltíssimes felicitats, el meu nen bonic, bonic, bonic.